Col·loqui d'Història Medieval Occitano-Catalana

Autor/s: 
Clàudia Amado - Joan Pere Barraqué - Almudena Blasco - Anton M. Espadaler - Josep M. Figueres - Anscari M. Mundó - Antoni Riera Melis - Francesc Rodríguez-Bernal - Antoni Rossell
Any: 
2004

Coincidint amb l’exposició Càtars i trobadors.
Occitània i Catalunya: renaixença i futur, que va tenir lloc al Museu
d’Història de Catalunya entre el 5 d’abril i el 27 de juliol de 2003, el mateix
museu, la Universitat de Barcelona i la Fundació Occitano-Catalana varen
promoure el Col·loqui d’història medieval occitano-catalana, que es va
celebrar, a Barcelona, els dies 6,7 i 8 de febrer de 2003. La iniciativa es va
inscriure dins del marc de l’Eurocongrés 2000, i va tenir com a objectiu
esdevenir un fòrum de debat sobre les relacions polítiques i culturals que
Catalunya i Occitània teixiren en època medieval.

Aquest llibre aplega el text de les ponències i
comunicacions presentades al col·loqui. La que va obrir les sessions de
treball, Catalunya i Occitània: les primeres relacions històriques, va anar a
càrrec de Manuel Mundó, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona i
membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El professor Mundó hi analitza els
orígens de les relacions entre ambdós països a partir de les colonitzacions
centreuropees d’Hallstatt, passant pels fenicis, ibers, grecs, romans i
visigots. Dedica una especial atenció al període paleocristià, als segles V i
VI. Va ser, però, durant l’edat mitjana quan aquestes relacions varen esdevenir
intenses. Mundó les analitza fins a la seva majoria d’edat al segle XI.

El professor Joan Pere Barraqué, de la Universitat
de Pau, en el seu treball Lo discors politic pactista, estudia la consolidació
de la doctrina pactista, a la baixa edat mitjana, al regne d’Aragó, al Bearn i
a Catalunya. Barraqué conclou que el pactisme va ser impulsat pels estaments
privilegiats i que no “pòt pas èstre comprés coma un discors democratic que
s’opausariá a una monarquia opressiva”.

Anton M. Espadaler, professor de la Universitat de
Barcelona, va dedicar la seva ponència (Poesia trobadoresca i narrativa
artúrica a la cultura occitano-catalana) a analitzar la literatura en llengua
occitana i, d’una manera especial, a la lírica, a partir del segle XIII.
Constata la dependència que va tenir la narrativa (les novel·les Jaufre i
Flamenca) de la lírica trobadoresca, així com la presència del món artúric en
el Jaufre esmentat, i conclou que la matèria de Bretanya degué arribar a
Occitània al segle XIII, concretament entre 1235 i els anys setanta d’aquella
centúria.

Clàudia Amado, del Centre Nationale de la Recherche
Scientifique, en la seva ponència (À l’origine des liens entre la Catalogne et
l’Occitanie Méditerranéenne, 800-1200), centra les relacions entre aquests dos
móns, que a principis del segle XIII estaven madurs per donar lloc a la creació
d’un Estat occitano-català, en tres aspectes, que analitza amb profunditat:
l’adopció per part dels països de la Gòtia o Septimània d’institucions o de
pràctiques socials visigòtiques que varen sobreviure a la caiguda del Regne de
Toledo; a la instal·lació dels Hispani a la regió al segle IX; i als vincles
creats per unions matrimonials entre famílies comtals.

En el capítol de les comunicacions, vull destacar
les de Francesc Rodríguez Bernal, de l’Institut d’Estudis Medievals de la
Universitat Autònoma de Barcelona (L’alta noblesa de Catalunya i la primera
expansió catalana sobre el Midi, 1112-1144); la d’Almudena Blasco Vallés, de la
mateixa institució universitària (Gastó VI de Bearn i Montcada i la Croada), i
la d’Antoni Rossell, també de la mateixa institució (Llengua, identitat i
estratègies de poder a l’edat mitjana europea), l’interès de la qual va més
enllà del marc estricte tractat en el col·loqui.

Tant en els treballs presentats a la reunió
científica del mes de febrer de 2003 com en els debats que varen seguir a la
lectura de les diverses ponències i comunicacions, va planar-hi sempre un
caràcter crític sobre el silenci acadèmic oficial en relació amb l’ensenyament
de la història occitana, fins al punt que el seu estudi ha hagut de tenir un to
reivindicatiu en front de les versions jacobines franceses i, durant molts anys
i alguns segles, de la versió espanyolista i centralista que ha tingut a la
Península l’ensenyament de la història. En aquest sentit el col·loqui barceloní
va tenir un doble interès: l’estrictament científic i acadèmic, d’una banda, i
el cívic o polític, de l’altra banda. Confio que la lectura dels textos que
avui publiquem sigui útil a aquest doble objectiu.